El juliol de 1263 té lloc la Disputa de Barcelona entre el jueu convers, Pau Crisià, de l’ordre dominicana, i el presigiós rabí de Girona Mossé Ben Nahman, conegut també com a Nahmànides. Ordenada i presidida per Jaume I, que actua coercit per Ramon de Penyafort, fi de l'executor de la política papal d’intolerància envers els jueus, la disputa no pretén sinó mostrar la superioritat moral del crisianisme i forçar la conversió del rabí i de tots els jueus de Catalunya.
Josep M. Quintana exposa fidelment aquest fet real i s’endinsa en la ficció per mostrar com, de manera subtil, Ramon de Penyafort actua sobre la consciència del monarca. Així, envolta la disputa d’una sèrie de fets de naturalesa criminal que, amb una trama plena d’intriga, expliquen l’acitud d’una societat feudal, profundament anisemita, que lluita per afirmar els seus privilegis.
L’autor construeix una novel·la que vol ser una denúncia clara d’un món intolerant que no repara en els mitjans per aconseguir els seus fins, i posa de relleu aquell fet històric com un clar antecedent de l’expulsió dels jueus ordenada pels Reis Catòlics el 1492.
