Els poemes de l'últim llibre de la poeta romanesa Ana Blandiana, La meva pàtria A4, són meditatius, profundament metafísics, significatius i sorprenents. Creen un univers poblat per arbres ferits, esglésies tancades, àngels que ja no saben trobar el camí de tornada, un univers on Déu aprèn a anar amb patins per salvar els joves que ignoren la seva existència. Són poemes que deixen entreveure una mirada atenta cap a tot el que ens envolta, com si qui escriu es mogués lentament dins d'una circumferència invisible i inherent a les coses i s'aturés en el punt exacte des del qual es revela de cop l'insòlit en tota la seva esplendor. La seva veritat última és la de qualsevol gran poeta: la vertadera pàtria és la poesia, el full en blanc, és a dir, el silenci al qual aspira la poesia, perquè en paraules seves, «la poesia gran de debò és la que no s'ha formulat encara».
