Edició d'Enric Casasses.
En aquesta primera novel·la Vallmitjana intenta fer una novel·la però ja comença a veure que el fil seguit de la història argumentada (un noi de pocs possibles s’enamora d’una noia que viu en la pobresa més negra, etc.) és simplement una corda d’estendre episodis, ambients, personatges… Comença a entendre que ell no vol explicar la vida d’un personatge sinó retratar persones de la vida, mostrar mons.
Un dels temes que sostenen el llibre són les festes que els veïns mateixos s’organitzen amb motiu o sense quan els hi sembla que toca o que convé. Així el narrador ens pot presentar amb eficàcia la vida del barri en el moment en què tots estan actius i actuant junts, o més aviat discutint junts, en la preparació de la festa… i en la festa mateixa. El centre cívic a tots els efectes és la taverna, i en certes ocasions, el carrer. Les tragèdies particulars s’entrelliguen amb els saraus col·lectius. És una pintura de tons foscos travessada per esclats de llum i de color. Colors violents i traç segur.
