A cura de Jaume Clotet i Quim Torra
L’autocensura de tants anys, la pèrdua de públic lector, el confinament d’una llengua a la reserva folklòrica, la mutilació de textos i pensaments, l’aïllament d’un país dels corrents de debat i discussió ideològics del moment al món. Aquest és, en definitiva, el rastre pútrid i pestilent de la censura. Però darrere d’aquesta paraula “censura” s’hi amagaven persones de carn i ossos que cada dia, en un estricte horari laboral, agafaven un llibre rere un altre, l’obrien, el llegien amb atenció, i es disposaven a contestar unes preguntes molt concretes: “¿Ataca al Dogma?, ¿A la Iglesia?, ¿A sus Ministros?, ¿A la moral?, ¿Al Régimen y a sus instituciones?, ¿A las personas que colaboran o ha colaborado con el Régimen?”.
Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor) és, senzillament, l’intent de plantejar-nos què pensaven a l’altre costat a través de la transcripció de més de 150 informes de lectura d’alguns dels llibres cabdals escrits en català. Coneixem els efectes devastadors de la censura, però què opinaven els censors de les obres concretes que els arribaven a les mans? Què van argumentar aquells primers i privilegiats lectors de La plaça del Diamant, del Mecanoscrit del segon origen, d’El Zoo d’en Pitus, o de Les històries naturals quan van emetre el seu informe?
