Durant totes les èpoques, d’Heròdot a Kissinger, de Napoleó a Marx, l’Occident ha generat discurs sobre l’anomenat «Orient». Però d’on sorgeix aquest discurs i com explicar la seva sorprenent estabilitat a través del temps i de les ideologies? L’Orient és una creació d’Occident, el seu doble, el seu contrari, l’encarnació dels seus temors i del seu sentiment de superioritat. Tant és així que molts dels seus especialistes, els orientalistes, han tingut des de la fundació de la disciplina un paper destacat en els projectes imperials de França, la Gran Bretanya i els Estats Units.
En estudiar l’orientalisme, present en política i literatura, en els relats de viatge i en la ciència, coneixem poc sobre l’Orient, i molt sobre l’Occident. El retrat que afirmem fer de l’Altre -musulmà, hindú, sikh- en realitat és una caricatura, un complement de la nostra imatge.
Edward Said, en aquest clàssic imprescindible que vol desfer els malentesos occidentals amb el món islàmic, traça l’arqueologia d’aquesta impressionant mostra d’imperialisme cultural, que continua renovant-se sense parar, de manera ben visible, i que serveix per justificar les «intervencions» o guerres al Pròxim Orient en nom de la seva pròpia salvació.
