Ascilt, Gitó i Eumolp són un continu vaivé d?escenes que inclouen des de les situacions més tristament melodramàtiques fins a -sobretot- les més còmicament obscenes, i és per la franquesa d?aquestes últimes que l?obra forma part de la tradició ?maleïda?. Però és que l?art consumat de Petroni com a escriptor sap bastir, sobre aquest ordit argumental, un magnífic mosaic de la vida quotidiana de les classes urbanes i un joc constant de paròdies sobre els gèneres literaris del seu temps. El conjunt ofereix una sensació de frescor i d?immediatesa patent fins i tot per al lector d?avui, que reconeixerà sens dubte l?encert amb què estan dosificades.
