Tenim al davant una obra poc coneguda, Els treballadors de la mar, d’un autor més que reconegut i publicada el 1866. Victor Hugo escrigué aquesta obra durant els anys d’exili a les illes anglonormandes del canal de la Mànega, a l’illa de Guernsey.
Qui llegeix aquesta obra queda fascinat davant l’episodi de la lluita del protagonista, en Gilliatt, contra un pop gegantí, un episodi que ens remet al mite universal de l’heroi que venç el monstre. En Gilliatt és el personatge feréstec, asocial, que viu al marge de tot i de tothom, que sempre actua en solitari, i, per tant, que ens allunya del títol en plural de la novel·la. Però en Gilliatt no és l’únic personatge solitari: mess Lethierry, en Rantaine, en Clubin i la mateixa Déruchette són també personatges molt solitaris; en aquesta novel·la, la solitud, tant física com moral, forma part de l’essència dels personatges i dels llocs en què evolucionen.
Si en Gilliatt s’enfronta al pop monstruós és perquè ha sortit al mar per salvar la màquina de la Durande, el vaixell de vapor dissenyat per mess Lethierry, que s’avarà precisament un 14 de juliol i que naufragà perquè un capità traïdor l’estavellà contra les roques. D’aquí ve que molts contemporanis de l’escriptor considerin que entre les diverses interpretacions també es pugui parlar d’una novel·la d’anticipació política, en la qual el vaixell naufragat representa la república, el capità traïdor és Napoleó i el salvament de la màquina del vaixell per part d’en Gilliatt simbolitza el restabliment del règim republicà.
Els treballadors de la mar té molts trets del gènere fantàstic. Victor Hugo va ser contemporani de Charles Nodier, de Gérard de Nerval, de Théophile Gautier, grans autors de la literatura fantàstica. La bruixeria, la màgia, les supersticions, els esperits i les cases visionades en són elements presents.
Estem davant d’una obra que captiva el lector, i en la qual també descobrirà en més d’una ocasió el gran poeta que va ser Victor Hugo.
De la presentació d’Anna-Maria Corredor
