Esquenes vinclades neix d’un esguard que saqueja amb voracitat. Es tracta d’un clam a la voluntat de perseverar amb el pensament despert enmig de la maror, allà on tot vibra amb l’ànsia de perdurar i «Sols la pluja mor / entre el foc / i el verd desertar dels pulmons». El repte «és la conversa viva, / que t’estimin quan et buides / i escups el temps». Pau Vadell s’eixampla dins d’un nosaltres i cerca la fissura adient a través de la qual colar-se en el temps i en l’espai per retenir-nos i insistir. El resultat és una radiografia atenta i corprenedora de la fe en la terra cruiada i en el ball de la sang. Així Pau Vadell es converteix, una vegada més, en el poeta de la passió, entre fems de supermercat i espurnes d’entrecuix, entre denúncia i rebel·lió, a flor de sexe i a punt de plor. Un llibre on el poeta lluita contra el dring de les dents i contra la fredor que fa tota llibertat quan es viu damunt d’un cos nu.
