La poesia de Damià Huguet, expansiva, íntima, nostrada. Estam parlant d’una obra amb gran poder textual, a partir de la passió per la pintura i d’elements visuals propis del cinema, com l’ús del contraplà o zooms. Podem parlar potser d’escriptura cinematitzada. En la descripció del paisatge que també és icònic, mitificador i de tocar amb les pròpies mans la quotidianitat de la pagesia. És també ràbia, un prec per respirar, per subsistir, la rebel·lió passada per l’erotisme, l’esperma i la llavor que fecunda la terra.
S’alimenta del cinema italià i la seva devoció per Sicília per crear el que ell denomina «corral mediterrani» i que s’estén també fins a París com a centre neuràlgic. Segons Sebastià Alzamora: «Campos se sedimenta en la constitució de la pantalla de cinema (amb totes les connotacions pletòriques, relatives al mite de la caverna, que hi vulguem trobar) com a territori mític de la creació poètica, el territori on la voluntat de continuïtat de la pròpia tradició i, alhora, d’innovació del llenguatge poètic es converteix en un fet, positivament comprovable en la mateixa existència dels textos».
A La pell quan plou. Antologia poètica 1972-1996 fem un repàs, tria personal de l’editor, qui n’ha tengut cura, per tal de situar l’obra de Damià Huguet on li correspon, com a nom primordial de la literatura catalana feta a Mallorca la segona meitat del segle XX. Estalonant l’autor entre Blai Bonet, Miquel Bauçà, Miquel Àngel Riera i tants d’altres.
