“Kamala Das és, sens cap mena de dubte, la poeta més coneguda de l’Índia: la més llegida, estudiada, antologada i controvertida. Es fa difícil destriar la persona del personatge, i el personatge de la poeta. Es desplega davant nostre en un tapís ric i dens, fet d’una munió de fils que de vegades –per què no dir-ho– s’entortolliguen en nusos de contradiccions. Rere els seus versos podem escoltar una veu submisa alhora que rebel, complaent alhora que transgressora. La paradoxa esdevé el seu hàbitat natural. S’ha dit que el poema “Presentació” –llegit i estudiat avui en dia a totes les escoles de l’Índia– és la seva particular “Song of Myself”. Explica Kamala Das que va descobrir Walt Whitman amb catorze anys, a la biblioteca familiar del seu besoncle, i que va quedar enlluernada. Mai no cita altres poetes amb qui voldríem emparentar-la, com ara Sylvia Plath o Anne Sexton, sinó Walt Whitman una vegada i una altra. A la manera whitmaniana, ella també es proclama diversa, múltiple, contenidora de multituds i ansiosa d’abraçar totes les criatures vivents. Però el desig topa amb la norma que dicta quina llengua ha de parlar, quina roba ha de vestir, quin nom ha d’escollir i quina ocupació ha de tenir. Malgrat les imposicions socials, Kamala Das es manté refractària a qualsevol categorització, com si les etiquetes l’engavanyessin. No se sent còmoda dient-se feminista, tot i que en els seus versos ataca el patriarcat. No desitja la fama, tot i que s’ho fa venir bé per tenir sempre un focus a prop. No li interessen les religions institucionalitzades, tot i que es converteix a l’islam. Endinsar- se en la seva obra significa passar-se hores completant un trencaclosques en què sempre falta alguna peça. Kamala ens ensenya a no deixar-nos entabanar per la senzillesa: on més brilla la claredat, més fondo és l’enigma.”
Gemma Gorga, del pròleg
