Quatre mil dos-cents vint-i-set és el nombre de suïcidis que es van comptabilitzar a Espanya l’últim any del qual es tenen dades contrastades. Un número indefugible que assenyala quelcom estructural: el món, tal com és avui, ens arrabassa les ganes de viure. Els suïcides són la contrapartida obstinada a l’obligació de desitjar a la qual ens sotmet el neoliberalisme. Aquest text parla de desig i melancolia en el capitalisme neoliberal i és una breu contribució a la teoria de la depressió que, lluny de ser concebuda com una malaltia mental, és confrontada com un símptoma inherent de la vida contemporània.
