Tan bonica i tirana és un llibre de capes. La primera i visible: un amor desbocat d'intensitat hiperbòlica que es diu amb un ritme nerviós, amb una llengua subordinada i amb uns poemes en prosa contundents i enigmàtics, a vegades barrocs i a vegades directes. Després, sense jerarquia possible, el llibre és això: una reflexió sobre la malaltia invisible (la del cap que col·lapsa i la del cor destruït); un tribut poliamorós a l'amistat que fa el món menys cruel i més just; una història en què es parla de cultura i d'humans a través d'animals i a través de la terra; un viatge pel roig, per la justícia social i l'esquerra; i, finalment, la sospita convençuda i constant que allò que explica l'existència complexa, la revolució de la identitat i els conceptes i la concreció de les coses és el desig, un moviment que en el llibre de Blanca Llum Vidal és contradictori i salvatge, emancipador i despietat, d'una ambigüitat radical, tan transparent com obscur, tan bonic com tirà.
