«Fred. Ombres. L'aigua degota. Llisca. Davalla sense pressa. La sensació d'haver-se deixat dur per una mena de sentimentalisme malaltís l?incomoda. Després de tant de temps, la mort de la Sela Huber no hauria d'haver passat d'un instant de desconcert, d'una burxada de dolor, seca i compacta, capaç potser de trasbalsar-lo durant unes hores. Potser dies. Però no de fer-lo arribar fins aquí. L'esquela, llegida un i altre cop per trobar la manera de desmentir-la, l'ha corgelat. "Potser no és la mateixa Sela Huber". S'ho ha repetit mentre els ulls entelats per les llàgrimes recorrien la pàgina del diari buscant un recer, un lloc on agafar-se per passar de llarg i seguir com si l'orla negra amb el nom de la Sela Huber no hagués existit mai. En pocs segons, però, una onada voraç de records ho ha regirat tot. Els anys apuntalats per protegir-se d'una absència incomprensible han cedit al pes del desconsol.»
