La llengua m’és l’únic refugi és el primer llibre d’Hélène Cixous en llengua catalana. Els nou relats i les dues entrevistes que el conformen despleguen diverses escenes de la infància algeriana, evoquen el lligam entre la dominació i la política en la història francesa del segle xx i teixeixen algunes de les relacions que manté la literatura amb les figures de l’alteritat. Autora de renom internacional coneguda per la seva implicació en el pensament i en el feminisme francesos, però també per la seva vocació teatral, Cixous reelabora en aquests relats breus les contradiccions del colonialisme i de la identitat a partir del gènere autobiogràfic tractat com si fos una ficció.
«La meva pròpia família materna, l’alemanya, ja s’havia deslligat dels seus llocs (Estrasburg, Budapest, Osnabrück, Bratislava, etc.). La possibilitat de viure sense arrelament m’era familiar. Mai no en dic exili. Alguns reaccionen a l’expulsió amb la necessitat de pertànyer. Jo, com la meva mare, en tenia prou amb el món, mai no vaig necessitar un país terrestre, localitzat. (En la nostra modalitat d’habitatge familiar, hi va quedar una mena de despreniment de nòmada: mai cap moble. Sempre la motxilla.) No vaig perdre Algèria perquè mai no la vaig tenir, ni ser.»